Fa gairebé un mes que a Álvaro Arbeloa (Salamanca, 1983) li van dir que sortís de la banqueta, es col·loqués un pitet i es posés a escalfar-se. Quan la cadira de Xabi Alonso va començar a esberlar-se, el Reial Madrid va temptejar Jürgen Klopp. L’alemany, conscient que el seu intervencionisme radical xocava amb els requisits del càrrec, va agrair i va rebutjar l’interès, com ja havia fet un mes abans. Zinedine Zidane tampoc en va voler saber res, ja preparant la seva arribada a la selecció de França quan Didier Deschamps deixi vacant el seu lloc després del Mundial.
Així que, després d’estudiar també un nou retorn de Santiago Solari com a apagafocs, l’elegit va ser Arbeloa. Només havia d’esperar un desenllaç que tots en el club sabien que, tard o d’hora, arribaria. I ha arribat ara, després de la final de la Supercopa perduda a Jidda. És el torn d’aquell lateral defensiu que va abraçar com ningú el mourinhisme per fer una llarga i pròspera carrera al Reial Madrid.
Una carrera a Valdebebas
Li arriba l’oportunitat d’una de les banquetes més cobejades del món després d’una carrera com a entrenador que s’ha desenvolupat íntegrament a Valdebebas. Va entrar al planter blanc el 2020; va assumir primer l’infantil A i després el cadet A, per passar el 2022 a dirigir el juvenil A, en què va estar tres temporades. L’estiu passat, el Madrid va suggerir a Xabi Alonso, del qual és íntim amic, que l’incorporés al seu cos tècnic. El basc, però, va rebutjar l’oferiment i el club va decidir que Arbeloa es fes càrrec del Castella després de la sortida de Raúl González Blanco, tip l’exdavanter d’esperar una oportunitat al primer equip que Florentino Pérez no estava disposat a concedir-li.
Ha durat 19 partits en el filial blanc, amb 10 victòries, un empat i vuit derrotes, inclosa la més recent, un 4-1 en la visita a l’Arenas Club de Getxo, aquest cap de setmana. Una etapa en què s’ha caracteritzat per atiar el victimisme arbitral en què viu instal·lat el Madrid i per ser contundent en públic contra alguns dels seus jugadors.
Però a banda de les seves habilitats com a tècnic, que a partir d’ara seran avaluades amb lupa, l’Arbeloa futbolista és el que apareix en l’imaginari col·lectiu. Amb la selecció espanyola va guanyar les Eurocopes del 2008 i 2012 i el Mundial del 2010. Amb el Reial Madrid, en set temporades completes, va acumular dues Champions, una Lliga, dues Copes, un Mundial de Clubs, una Supercopa d’Europa i una Supercopa d’Espanya.
Un “amic” de Mourinho
Alguns d’aquests títols van arribar amb José Mourinho a la banqueta. Arbeloa es va convertir en un dels seus espartans més fidels, un soldat ideal per a les seves baralles amb el Barça de Guardiola. Amb Mou, per cert, es trobarà ben aviat, quan el seu Madrid visiti el Benfica a la Champions el 28 de gener.
“El considero un amic, una persona que va de cara”, ha dit diversos cops Arbeloa del seu gran mentor. “És un exemple de passió per la seva professió, d’amor pel seu club, de dedicació a un grup de treball i als seus objectius, de la humilitat i l’honor en la relació amb tots els que hi treballen dia a dia”, li va correspondre el portuguès, en una carta publicada a Marca, quan Álvaro va abandonar la plantilla blanca, el 2016. Aquesta faceta d’entregar-se a la causa mourinhista, que Florentino Pérez va assumir com a pròpia durant aquella etapa histèrica al Bernabéu que va veure emergir el millor Barça de la història, li va guanyar una simpatia a la llotja que ha conservat fins avui. S’ha mantingut molt pròxim a Florentino i a alguns dels seus col·laboradors més pròxims.
Subscribe to continue reading
