«Em va bé pel màrqueting», diu rient Víctor Valverde (Girona, 2001), davanter de l’Albacete, sobre el seu segon cognom: da Silva. Internet assegura que té dues nacionalitats, espanyola i brasilera: «No sé d’on ho han tret perquè no és veritat. El meu avi per part de mare era portuguès, però la meva mare no el va arribar a conèixer mai i ja va néixer aquí i jo no he anat mai a Portugal», apunta Valverde a les portes de rebre el Reial Madrid demà als vuitens de final de la Copa del Rei. Serà el punt culminant d’una trajectòria exponencial i d’una vida sempre lligada a la pilota.
Va començar a jugar de molt petit. «Era tan petit que no recordo les primeres vegades que vaig jugar amb el Figueres», explica. Anava a veure tots els partits del Figueres i també del Girona: «Recordo que un dia quan jo devia ser benjamí érem a casa amb els meus pares i vam veure un anunci petit en un diari d’una oferta per un partit del Girona. Quan vam arribar a Montilivi la promoció ja no valia, però vam comprar les entrades. Fa molts, molts anys, però crec que era el Vila-real B. Em va encantar i a partir d’allà ens vam fer socis i abonats i hi anàvem cada partit. Llavors era un club que lluitava per no baixar a Segona B. No hi havia la bogeria que hi ha ara», apunta. També recorda un desplaçament al Miniestadi. Ja no és soci perquè el futbol el va dur lluny de casa, però segueix sempre el Girona per la televisió. El Figueres i el Girona són «els dos equips de la meva vida».
Seguia jugant al Figueres i quan tenia 12 o 13 anys va arribar l’oferta del Girona: «Vaig dir que sí sense pensar-m’ho». Però el somni només va durar dues temporades. «Em va fer mal. Vaig plorar molt. Quan ets petit mai t’has endut un cop així i encara no saps com funciona el món del futbol. Vaig plorar molt. El que més em preocupava era què pensarien els companys quan tornés a l’escola i veiessin que no jugava al Girona, què em preguntaran, què podia dir. Era una ximpleria, però tots hem estat nens», reconeix. Va tornar al Figueres, amb la tristesa de deixar el Girona, però amb l’alegria de tornar al club de casa i de retrobar-se amb els seus amics, com Arnau Ortiz, ara al filial de l’Atlètic de Madrid.
Quan era juvenil de primer any Chicho Pèlach, tècnic del primer equip, el va cridar per entrenar. Recorda els nervis del primer dia a la gespa i sobretot al vestuari, amb només quinze anys perquè és fill del 26 de desembre: «Hi havia la gent que anava a veure els caps de setmana». Entrenar amb el primer equip aviat es va convertir en habitual i poc després ja va debutar: primer en un amistós i després en partit oficial. «Amb setze anys vaig debutar a Tercera Divisió amb el club de la meva ciutat. Pot semblar una ximpleria, però per mi i pels meus pares va ser increïble», diu.
A final de curs es va disputar un amistós amb el Girona a Vilatenim. «Va ser un partit increïble. Era jugar amb els meus referents contra els meus ídols», subratlla. L’equip de Pablo Machín havia tancat la temporada del debut del club a Primera amb un desè lloc i va guanyar per 0 a 6 amb hat-trick de Kevin Soni i gols de Michael Olunga, Choco Lozano i Aday Benítez. Valverde conserva com un tresor la foto d’una sotana a Pedro Porro, ara internacional amb la selecció espanyola. La va penjar a Instagram. Al final del partit l’afició va saltar a la gespa i es va fer fotos amb els seus amics.
La temporada següent va continuar al Figueres i la primavera de l’any 2019 va arribar una nova oferta del Girona. «Era una oportunitat molt bona perquè el primer equip jugava a Primera Divisió i venia de guanyar al camp del Madrid, el Rayo i el Leganès, el filial estava a Segona B amb en Chicho d’entrenador i el juvenil estava a Divisió d’Honor. Tenia molt bona pinta i vaig dir que sí», explica. Les coses van mutar a final de temporada perquè el Girona d’Eusebio Sacristán es va ensorrar i va acabar baixant i perquè es va trencar l’acord de filiació amb el Peralada. A més el curs es va suspendre a mig fer per culpa del Covid. Li van dir que havia de sortir. «Va ser un altre cop», escup. Va tornar al Figueres.
Primera etapa: Tarragona
El 2021 va marxar de casa per fitxar per la Pobla de Mafumet, el filial del Nàstic de Tarragona. Fa només tres anys jugava a Tercera Federació i era «impensable» somiar el present. «Ho veia molt llunyà, però sempre he anat esglaó a esglaó, sempre pensant en el següent. Fins que sense adonar-me’n he arribat al futbol professional», somriu. La segona meitat del curs 2022-2023 va fer el salt a Segona Federació de la mà de l’Olot i la temporada 2023-2024 va brillar al Badalona Futur. L’estiu del 2024 tenia molt clar que volia entrar a Primera Federació, «al preu que fos»: «Tenia ofertes de Segona Federació de força diners, però jo volia ficar-me a Primera Federació. M’era igual on hagués d’anar, a qualsevol lloc d’Espanya, i m’era igual si cobrava o no, anar just de diners, no arribar a finals de mes, haver de buscar-me la vida». Va arribar la proposta de l’Atlético Sanluqueño gadità, a 1.200 quilòmetres i 12 hores de casa, i no va dubtar. Allà li deien Tigrinho pel seu segon cognom. Allà va acabar d’explotar, amb sis gols en la primera volta que li van servir per fitxar pel Vila-real B a l’hivern. Finalitzaria el curs amb deu gols i amb l’honor de ser el màxim regatejador de la categoria. És un extrem atrevit i descarat.
A l’estiu va fitxar per l’Albacete. El director esportiu, Toché, va dir en la seva presentació: «És un futbolista amb moltíssima projecció. Hem pagat traspàs per ell i hi confiem moltíssim. Estem molt contents perquè ens ha escollit entre moltes ofertes». «Jo ja havia donat el sí i el Vila-real i l’Albacete ja havien arribat a un acord, però havien de resoldre un parell de coses i anaven passant els dies i no es tancava. Un dia em va trucar el meu representant i em va dir que ja estava fet. Estava amb un amic a Figueres i li vaig dir que havia de marxar. Vaig anar cap a casa i vaig pujar i li vaig dir al meu pare: ‘Ja està, papa, ja està, ho hem aconseguit’. Ens vam abraçar. No recordo si el meu pare va plorar, però jo sí. Jo sí. Després vaig anar a veure la meva mare. Ja era al llit perquè es lleva molt d’hora per anar a treballar. Recordo el moment i se’m posa la pell de gallina», admet. El seu pare, en Juan, treballa de nits en una empresa que prepara palets i la seva mare, la Monica, en un supermercat. «Gràcies pel suport que m’heu donat durant tants anys perquè jo pogués continuar lluitant per això que tant desitjàvem», va escriure a les xarxes després de complir el somni de debutar al futbol professional.
Amb l’Albacete ja suma set titularitats, 15 participacions i 660 minuts, després de superar dues lesions. Es deleix pel primer gol a Segona. I assaboreix la «bogeria màxima» que suposa aquesta visita del Madrid. «És un premi pel club, per la ciutat i individualment també per mi i pels meus pares», destaca Valverde. Si el partit hagués estat dimarts els seus pares no haurien pogut ser al Carlos Belmonte per les seves feines, però és dimecres i seran a la grada. A casa són del Figueres, del Girona i també del Barça: «Tinc moltes ganes d’eliminar al Madrid».
