La seva corona és intocable. Una reverència, un gest que pot semblar simple, treu un somriure a qualsevol culer. Quan Alexia es planta davant l’afició i fa el gest, l’estadi cau. Perquè és la seva reina, la seva líder, la seva referent. Perquè la volen aquí, amb el braçalet de capitana. Perquè ella és el Barça. Alexia Putellas va molt més enllà del futbol, perquè ella sempre hi és i havia de ser ella qui tanqués la final que li donava al Barça el seu cinquè trofeu de la Supercopa d’Espanya consecutiu (sisè en total) vencent el Reial Madrid (2-0).
Quan va començar a rodar la pilota va passar que no va passar res (o poc). Barça i Reial Madrid van sortir a temptejar-se, com qui firma un pacte de no agressió, almenys d’inici. Es van donar el temps per acomodar-se, una mica d’espai per saber de quin pal aniria cada un a la final. Tots dos van habitar la seva pell favorita: les blaugrana amb la pilota, les blanques a l’espera. Tot i que aquest guió es va anar modelant amb el pas dels minuts. Vicky va tenir la primera i més clara per a les blaugrana amb un xut des de la frontal que va aturar Missa Rodríguez.
Aquest avís va valer al Barça per fer que l’equip de Pau Quesada no estigués tan còmode. Yasmim va reaccionar quan es va desentendre de la pilota en l’àrea i va fer caure Ona Batlle. La col·legiada, Eugenia Gil, no va veure res. Per variar. Res de res, va dir, amb Ona tombada enganxada a la tanca publicitària després de tal empenta. Obviament que era penal, però per a sorpresa de ningú no va trobar de gravetat el xoc. Pere Romeu tampoc va demanar-ne la revisió, malgrat que es veia clarament que es tractava d’un penal.
Mantes i gorros
Dòmino de manera discreta el Barça, però va trobar en la pilota aturada una manera de perforar la porteria de Missa. Esme Brugts, amb un cop de cap, després d’un córner que va servir Mapi León va firmar el primer. Va caldejar una mica els ànims de la freda nit de Castelló, que va obligar els 12.593 aficionats a haver de protegir-se amb mantes i gorros.
L’ambient es va quedar congelat quan la col·legiada va reclamar a Pau Quesada i va anar a revisar una acció en el VAR. Què, ja és un altre tema, perquè en el VAR femení no hi ha explicació de què es busca ni de què es troba. Irene es va esperar al límit del camp mentre la col·legiada revisava l’acció, després de l’enuig de Patri Guijarro per no entendre què calia revisar. Ni ella ni ningú ho va entendre, sobretot per un fora de joc previ que deixava la jugada invalidada d’inici.
El partit va seguir com si res. Amb un Barça disposat a proposar i un Madrid a gust sense donar més de si. Dabritz va provar amb un tret llunyà en l’afegit, però va xocar amb el travesser. Amb la represa, els dos equips li van posar més ritme. El Barça va liderar i va arribar més, sobretot per la banda dreta amb Caroline Graham Hansen. No va ser encertada la noruega al passi, però les seves conduccions li van permetre a l’equip recórrer metres i superar línies madridistes. Ewa Pajor va viure en un desmarcatge constant, que poques vegades van saber aprofitar per donar-li avantatge a la davantera polonesa. Va provar i va provar el Barça, amb xuts d’Alexia i de Graham Hansen, substituïda per Serrajordi.
La nova promesa blaugrana va viure, com algunes de les seves companyes, la seva primera final. En aquest Barça que té La Masia com a eix vertebrador del projecte, les joves viuen moments únics que altres futbolistes ni tan sols poden somiar. Serrajordi forma part d’una generació sense complexos, sense por d’ocupar un lloc. Viuen en el focus sense més ni més, sense donar-li una transcendència excessiva que podria anul·lar la seva valentia. Serrajordi va jugar contra el Reial Madrid la seva primera final. I la va disfrutar. Va compartir centre del camp amb Patri Guijarro i Alexia Putellas i no es va fer petita en una gran final. Va ocupar el seu espai, va crear i va sumar.
El moment del Madrid
El Madrid també va tenir el seu moment. Malgrat estar reduït a un bloc baix, es va encomanar a Athenea del Castillo i Linda Caicedo per generar perill. Totes dues van acumular les accions més clares per a les madridistes.
A un minut del tancament de la final, Alexia va caure a l’àrea. Sheila García la va fer caure i la pena màxima va ser assenyalada, en contra de l’opinió de Quesada que va tornar a reclamar (per a sorpresa de ningú) que entrés el VAR. La col·legiada va revisar l’acció mentre Alexia ja havia plantat la pilota en el punt de penal. No va especular, la va enviar al fons de la xarxa i es va posar a córrer. Feia Pina, que saltava a la banda, a Vicky, que s’acostava corrent. Totes es van ajuntar i van saltar, al ritme de campiones que cantava l’afició. Perquè ho eren, i van començar a celebrar-ho. Intocables. Aquest equip, tot i no tenir el millor dia, té futbol i aura. I ara també sis Supercopes d’Espanya després de derrotar, de nou, el Reial Madrid.
Barça 2-0 Reial Madrid
BARÇA: Cata Coll; Ona Batlle, Paredes, Maria León, Brugts (Salma, min. 72), Vicky (Aïcha, min. 72), Patri, Alexia, Graham (Serrajordi, min. 59), Pajor, Pina (Sydney, min. 83).
REIAL MADRID: Missa; Eva Navarro, Méndez, Lakrar, Yasmin (Keukelaar, min. 68), Angeldahl (Toletti, min. 68), Dabritz, Weir (Bruun, min. 82), Athenea (Pau C., min. 82), Feller (Shei, min. 68), Linda Caicedo.
GOLS: 1-0 (m.in 28) Brugts; 2-0 (min. 93) Alexia, de penal.
ÀRBITRA: Eugenia Gil Soriano (gallega).
Subscribe to continue reading
