Girona té quatre rius, la Catedral, un Barri Vell replet de turistes i una intensa vida cultural i social. Girona té un equip de Primera que va jugar la Champions de futbol, i un de bàsquet masculí a la lliga ACB. I Girona té des d’aquesta nit, gràcies a la victòria contra el Carolo i a la derrota de l’Schio a Praga (78-66), un dels sis millors equips de bàsquet femení d’Europa. Aviat és dit. Deu anys després de debutar a la màxima competició continental, d’anar fent feina, l’Uni de tota la vida ho ha tornat a fer. A fer història dues lligues, una Copa, deu lligues catalanes i unes quantes Supercopes després. Mai cap equip català havia arribat tan lluny. Qui s’hagi volgut quedar a casa veient el Barça-Copenhague s’ho ha perdut.
Aquesta Final Six no és cap títol, però gairebé. Perquè en el primer any després de la fusió un èxit tan espatarrant com aquest resulta, com deia Pere Puig en una entrevista en aquest diari dimarts passat, una empenta determinant per al (nou) projecte, per demostrar que Marc Gasol no es va equivocar assumint el club sota el seu paraigua, i que lluny d’anar a menys, això continua creixent. Els reptes que venen al davant fan posar la pell de gallina.
Resolt al descans
Ha sigut, no podia ser de cap altra manera, una nit màgica extremadament tranquil·la. A Fontajau el partit estava pràcticament decidit a mitja part (50-27), precisament just quan a Praga les locals certificaven la victòria contra l’Schio. Gairebé es podria dir que va fer patir més el que passava a la República Txeca que el partit de Girona, perquè al final del tercer quart les locals tot just guanyaven de sis i no hi havia res decidit. Però uns últims deu minuts molt bons aclarien el panorama i deixaven una autopista de quatre carrils per a l’Uni per certificar un objectiu inimaginable a l’estiu.
Com havia demanat Roberto Íñiguez, les jugadores han sortit amb foc als ulls. El partit ha sigut un vist-i-no vist perquè l’Spar Girona s’ha posat de sortida amb un 8-0 i ha seguit gas a fons fins a Saragossa. Coulibaly dominava dins la zona i els triples anaven caient. La defensa impedia al Carolo fer pràcticament res i, de fet, l’equip francès poc més ha pogut fer que ser el convidat de pedra a la gran nit del Bàsquet Girona. 28-11 per tancar el primer quart, i 50-27 al descans, amb tothom actiu, tothom aportant, i la grada ja començant a celebrar el que estava a punt d’aconseguir-se.
Amb l’Schio desactivat a Praga, la segona part ha sigut un festival gironí. Un 2+1 de Bibby ha donat una màxima renda de 32 (67-35), mentre l’equip, voraç, amb Coulibaly a la banqueta i Pendande agafant galons, encara en volia més. El Carolo, és clar, no sabia com posar-s’hi. Era la millor manera de confirmar la classificació, de posar el llaç a una nit històrica, amb una exhibició de bàsquet de la mateixa naturalesa. L’Spar guanyava de trenta i molts i seguia defensant i lluitant cada pilota com si fos l’última. I els dubtes, per si algú n’havia tingut aquestes darreres setmanes, quedaven més que enterrats. Aquest equip sempre competeix però és que quan està al complet, pot ser temible.
L’últim quart, un compte enrere per celebrar la classificació, ha arrencat amb un 73-38 concloent i Bibby enfilada ja als 17 punts, detall important per anar-li donant confiança en el seu procès de retorn després de molts mesos sense jugar. Els 2.500 espectadors (segurament l’ocasió en mereixia molts més) que han anat a Fontajau gaudien d’una nit plàcida. La diferència creixia i creixia i a sis minuts del final arribava al +38 (80-42). En la recta final el Carolo ha retallat una mica la diferència (86-53), però la grada ja feia estona que estava per festejar l’èxit i corejar el nom de Coulibaly (20 punts en 16 minuts) quan Íñiguez l’ha retirada a dos minuts i mig del final. El tècnic també ha donat entrada a Berta Ribas i Anna Badosa per acabar de fer completa la festa, mentre la grada cridava “Sí, sí, sí, Girona Final Six”. Fa poc més de dos anys, quan Íñiguez va tornar a Fontajau per substituir Laura Antoja, va dir allò que es deia Roberto i no pas Milagros. Potser sí que li haurem d’acabar canviant el nom.
