El conte s’ha acabat. Xabi Alonso ha deixat de ser entrenador del Reial Madrid, i ho ha fet marxant per voluntat pròpia per defensar el seu equip de treball. El tolosà havia lliurat guerres de tot tipus al club en aquests set mesos. Jugadors, president, premsa, afició, empleats del club…
Tot va començar malament quan Florentino va obligar Xabi a dirigir l’equip en el Mundial de Clubs als Estats Units, cosa que no volia fer el tècnic. Allà mateix es va produir una reunió al juny, després de ser golejats pel París Saint-Germain, en la qual el president li va advertir que Vinícius «és patrimoni del club» i que no havia d’entrar en les rotacions. En aquell temps l’entusiasme d’Alonso encara es mantenia intacte i tot es feia sota el seu criteri i ordre. L’equip pressionava amunt, Vinícius entrava en les rotacions, Rodrygo jugava a l’esquerra, hi havia canvis de sistema durant els partits… Fins que va arribar la golejada contra l’Atlètic (5-2). Després, el viatge al Kazakhstan va provocar la topada amb Valverde i amb Bellingham, que es va sentir assenyalat per allò del Metropolitano al ser suplent i es va enfadar per haver jugat només 10 minuts.
De genolls davant el vestidor
Xabi va anar fent concessions, després de cada reunió amb Florentino durant les finestres de selecció del setembre, octubre i novembre. A finals d’octubre, el dia més feliç del madridisme amb Xabi, el de la victòria en el clàssic al Bernabéu, es va convertir en el principi del final al substituir Vinícius i veure com el president es posava del costat del jugador. Alonso es va agenollar davant el vestidor i aquell dia va firmar la seva sentència. Valverde, Bellingham, Rodrygo, Vinícius, la passivitat en els entrenaments, les faltes de compromís en defensa…
La següent queixa de Pérez, cap al novembre, ja va tenir a veure amb la forma física de l’equip. El president mirava amb recel Ismael Camenforte, el preparador físic de Xabi, que va omplir de drons Valdebebas. Aleshores ja es rumorejava la tornada de Pintus. Vinícius jugava per decret, tot i no marcar ni un sol gol des de principis d’octubre. Una sequera que es va enfilar fins als 19 partits, entre el Reial Madrid i el Brasil. Si entrava en les rotacions quan marcava, no s’explicava per què era titular indiscutible sense fer-ho. Xabi va deixar de ser Xabi i es va convertir en Alonso. Entregat a les estrelles, fent alineacions polítiques per no enfadar Florentino i amb un equip que no jugava a res reconeixible.
El desembre ha sigut especialment dur. Alonso no ha convençut ni a la gespa ni a la sala de premsa, amb intervencions molt planes, plenes de tòpics i sense ni un bri de la profunditat tàctica i elegància que se li veia al Bayer Leverkusen. Les derrotes contra el Manchester City i el Celta confirmen la vulgarització de l’equip. I va arribar a Jidda amb la soga al coll. Va salvar l’expedient davant l’Atlètic amb un gol de Valverde, un dels rebels que se li va regirar i li va fer perdre l’autoritat del vestidor, i a la final va acabar sent desautoritzat pel mateix Mbappé durant l’entrega de medalles i del trofeu al Barcelona. Menystingut pel president amb les seves constants cridades a l’ordre, menyspreat per un vestidor que el va desafiar públicament i el va fer claudicar davant el caprici dels futbolistes, i amortitzat davant una afició que badallava veient jugar el Reial Madrid com un equip petit, la seva sentència estava firmada de fa molt temps.
Klopp ja no és taxatiu i pregunta per fitxatges
Passarà a la història del ‘Florentinato’ a l’altura de Rafa Benítez o Julen Lopetegui, tot i que la seva sortida tingui més a veure amb Camacho. Perquè, contra tot pronòstic, no va ser el Reial Madrid qui li va assenyalar porta, va ser la seva negativa a claudicar una vegada més davant les imposicions del mateix president, que no el va voler escoltar quan li demanava un migcampista sobre el qual fer gravitar el joc de l’equip. El mateix que ara busca Florentino per seduir Jürgen Klopp i fer-lo seure l’estiu vinent a la banqueta blanca. Perquè Arbeloa, pensa el president, és un caprici del seu fill.
En el vol de tornada de l’Aràbia un Xabi cansat va parlar amb José Ángel Sánchez i li va confessar que estava fart del mal ambient al vestidor, de la tensió que envolta l’equip, de la pressió en cada roda de premsa responent a si es juga el càrrec… El malestar s’ha traslladat al vestidor, on s’ha enrarit l’ambient entre els mateixos jugadors. Però la gota que va fer vessar el got va ser Pintus. Xabi havia renunciat a la seva proposta moderna de joc, havia claudicat davant les exigències dels futbolistes, s’havia rendit a les advertències del president… però es va negar a entregar el cap del seu preparador físic per continuar aferrat a la banqueta del Reial Madrid. I allà, sense saber-ho potser, va trobar una finestra per on sortir d’aquest malson que li pot obrir altres portes més il·lusionants en la Premier.
