Mai va ser un gran jugador de pòquer Ernesto Valverde. Al ‘Txingurri’, a qui la ciutat de Jiddah li porta pèssims records, perquè aquí va viure el seu últim partit al capdavant del Barça abans que Bartomeu el decapités per treure Quique Setién del seu retir agrest a Cantàbria, se li percebia el pessimisme en el rostre el dia abans de la semifinal. En veritat, tenia motius per a la ganyota, perquè el sentit comú no concedia massa oportunitats a aquest erràtic Athletic davant d’un rival que, quan accelera, és pura dinamita. Però dicta el tòpic, malgrat tot, que els partits cal jugar-los. El problema per als bascos va ser que el d’anit només el va jugar el Barça. I molt bé.
En va tenir prou, de fet, amb fer-ho durant un quart d’hora de la primera meitat, un tram de pur èxtasi blaugrana, amb quatre gols amuntegats un darrere l’altre. Una golejada col·lectiva amb mil pares, cap d’ells Lamine, a la banqueta després de no entrenar en la prèvia. No va necessitar al seu adolescent estrella el Barça per massacrar un Athletic llastimós en el seu futbol i amb una preocupant falta d’amor propi per, com a mínim, resistir-se a la claudicació davant d’una tempesta de futbol al desert, per a deliri dels fervorosos aficionats locals, més culers que ningú.
Quan els porters de l’Athletic van sortir a escalfar, els matiners seguidors saudites, que ni molt menys van omplir el camp, els van brindar una xiulada gegantesca, també poc després en escoltar per megafonia l’himne de l’equip basc. El poble saudita, en això, sí que és sobirà i lliure. Pobre consol, encara que se n’anessin d’allò més feliços a casa.
Amb el Barça, en canvi, tot eren vítores d’entusiasme, sobretot en mostrar-se a la pantalla els noms de Pedri, Raphinha, Lewandowski i un Lamine Yamal que va deixar el seu lloc en l’onze a Roony Bardghji, en un onze amb Eric Garcia de retorn al lloc de central i Fermín acompanyant a Pedri i De Jong.
Fos per les modificacions, per la calor i la humitat que assotaven Jiddah o pel que fos, el Barça va arrencar la nit una mica atordit, permetent que l’Athletic gaudís de les primeres arribades. Una realitat enganyosa i passatgera que a penes va durar 10 minuts i que el preludi d’un tram de futbol memorable del conjunt blaugrana, deplorable per part de la dimitida defensa basca.
En 16 minuts, els que van del 22 al 38, el Barça va sumar quatre gols. A saber: Ferran com un veritable ‘nou’ d’àrea aprofitant una passada de Fermín; l’andalús afusellant després d’una quirúrgica passada enrere de Raphinha des de la línia de fons; Roony amb l’ajuda d’un Simón que es va empassar el seu tímid tret; i Raphinha rebentant l’esquadra basca amb l’esquerra.
Va ser un absolut deliri aquest quart d’hora. També va servir per reafirmar que, avui, en clau selecció, Simón està diversos esglaons per sota d’un Joan Garcia que va contemplar-ho gairebé tot des d’una comodíssima llunyania.
Just després del descans, Raphinha va marcar el cinquè i, aquí, un desesperat Valverde ja va arriar la bandera blanca, canviant jugadors importants com Iñaki Williams i Sancet, pensant ja en futurs partits. Nico, el gran focus dels xiulets locals, ni tan sols va escalfar, minvat com porta diverses setmanes. No valia la pena.
Worth a look
