Va néixer el 2023, va brillar el 2024 i ha enlluernat el 2025. Lamine Yamal Nasraoui Ebana és una estrella del firmament futbolístic mundial. El fulgor que emetia al debutar amb 15 anys no ha deixat de resplendir després de complir els 18 anys amb un bagatge de rendiment i de títols que l’han consolidat en l’univers on només accepten els privilegiats.
I mantenir-se allà dalt requereix molt esforç, molta constància i molt encert a la terra. Els números i els premis acrediten un excel·lent any del futbolista del Barça. Va començar amb el primer títol de la seva carrera –si no se li valida la Lliga de Xavi del 2023 pels 7 minuts contra el Betis del seu històric debut–, la Supercopa, marcant a la final al Madrid.
A costa del Madrid
Li quedava el rècord de precocitat en la tercera competició, una nimietat davant la fascinant aventura que ell i els seus companys van emprendre al tornar de l’Aràbia. Hi van afegir la Copa, a costa una altra vegada del Madrid, amb dues assistències seves, i la Lliga amb un repàs a Montjuïc dels blancs i la victòria en el derbi amb un golàs a l’escaire de Joan Garcia, el seu nou protector darrere.
El curs 24-25 ha deixat escrit que, en 50 partits, ha marcat 18 gols i ha donat 25 assistències. Xifres a l’abast de molt pocs. De ningú tractant-se d’un menor d’edat. En el semestre final del 2025 ha jugat 20 partits, amb 9 gols i 10 assistències. La mitjana d’un crac.
No és una valoració que facin els culers del Messi reencarnat. La dimensió de Lamine Yamal va transcendir per la joventut amb què va irrompre en l’elit, però després ha continuat pujant esglaons cap al cim. O a prop. És, oficialment, el millor jove del món després de revalidar el trofeu Kopa, però el segon millor adult del món si s’accepta el rànquing de la Pilota d’Or. Per darrere d’Ousmane Dembélé, imbatible amb el ple de títols amb el PSG.
Lamine Yamal és una estrella que s’aprofita dels privilegis de la fama com pateix els peatges que comporta el seu estatus. Qualsevol acció és escrutada també fora del terreny de joc, i no sempre amb benevolència. Tot i que tingui 18 anys.
Festes a Dubai
A ell no se li aplica l’eximent de l’edat ni el dret a l’aprenentatge. N’hi ha prou amb recordar la fastuosa festa d’aniversari de la seva majoria d’edat, sobre la qual es va parlar tant de l’opulència com de la contractació de persones amb nanisme. Va descobrir Lamine Yamal que “hi ha gent que vol que em vagi malament“. Una de les servituds de la fama que també potencia projectant-se en públic amb amigues i idil·lis, amb amics i coneguts, volant amb avió o ajagut en llocs paradisíacs. Ara ha fet un vídeo ensenyant la seva antiga casa i ha anunciat que passarà les festes a Dubai.
La seva rellevant posició redueix, respecte a d’altres, els efectes de la xenofòbia pels seus humils orígens, de pare marroquí i mare equatoguineana, tot i que no l’allibera de la quota d’odi de les xarxes socials, on els futbolistes veuen afegit un plus segons l’equip en el qual militen.
La primera mostra evident, clara i multitudinària es va observar al Bernabéu amb els insults i els menyspreus de la grada. Va passar el 2024. El novembre, l’Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia va comptabilitzar 39.054 missatges racistes i xenòfobs a les xarxes socials contra ell. L’allau més gran es va produir després de ser desconvocat de la selecció espanyola pel tractament de radiofreqüència que va seguir amb el Barça per curar-se de les molèsties del pubis.
La foscor del pubis
Amb la lesió ha descobert la foscor de l’univers en el qual habita. Res greu ni comparable a les ruptures de lligaments que ha vist cruixir (Gavi, Bernal, Christensen…). El seu regat continua sent imparable davant uns defenses que semblen endormiscats lents. Per molt que es repeteixi. Igual que el xut parabòlic que neteja escaires. Característiques que el fan assemblar a Messi. També per la virtut de metabolitzar bé el mal humor. No respon amb males maneres (8 grogues en 125 partits malgrat com l’apallissen). Si s’enfada, es bolca en el joc. Després de l’entrada de Renato Veiga que va costar la vermella al defensa del Vila-real, encara viu després de ser atès, Lamine no va parar de demanar la pilota, immune als xiulets. O potser per ells. No va parar fins que va marcar el gol del comiat de l’any. Igual com l’havia estrenat.
Worth a look
