El recull de samarretes, pilotes, botes o bufandes, impressiona. «Cal reivindicar l’esport gironí», creu Albert Martínez, el col·leccionista que, fins al 4 de gener, explica la història dels equips de casa nostra amb un bonic homenatge, d’accés lliure, que té lloc a l’Espai Gironès. «Aquí hi ha la vida de moltes persones, fins i tot, de les que ja no hi són», continua. Hi ha més d’un centenar d’objectes que ho confirmen.
El Girona FC, l’Spar Girona i el Bàsquet Girona gaudeixen d’un pes privilegiat, amb les equipacions ordenades per antiguitat, per poder contemplar el canvi que l’evolució dels temps exigeix. El gerent de l’Espai Gironès, Pau Jordà, al·lucina en trobar «les samarretes dels jugadors als quals anava a veure quan era petit. Aquesta no la duien en Longhi, en Morata o en Garcia Castany?», pregunta, innocentment. «Em venen un munt de records al cap. Tot plegat, és un patrimoni que està molt bé conservar i aprofitar».
La col·lecció de Martínez, a qui acompanyen la Núria, la seva dona; i en Marc, el fill de la parella (que també en col·lecciona, contagiat per la passió del pare), és un viatge que repassa amb cura moments inesborrables. «Del Girona, tinc totes les samarretes que hi ha hagut. N’hi ha 55. Hem de tenir en compte que dels primers quaranta anys, només n’hi ha quatre, perquè en feien servir una cada dècada. I després, una encara valia per dues temporades. La primera publicitat va ser Gerió. Mira, és aquesta», diu, i l’assenyala.
«Molts es pensen que vivim en un lloc immens, perquè si no, no entenen on ho guardem, tot això. I què va, què va», confessa la Núria, entre rialles. El seu home, esclar, recorda quina va ser la primera amb la qual va començar a omplir els armaris i les capses que alimenta a casa o al magatzem. «La d’en Raül Agné del 2002. Me la va donar en Jota. Crec que es pot dir que és l’últim gironí que quedava, allà dins. Cada vegada que he trobat una samarreta, perquè no m’enredessin, li trucava per confirmar-ho. Hi ha molta feina a comprovar la veracitat dels articles. I ell té una memòria prodigiosa. Et sap dir la talla o el número de bota de qualsevol futbolista que hagi passat pel club». Martínez s’ha fet un fart de bussejar per Internet per trobar autèntiques joies. «La dels anys 40, que era camisa, li vaig comprar a un antiquari de La Bisbal. I una d’en Xavi Julià que li vaig adquirir a la família d’en Hansi Krankl, que se l’havia intercanviat el 79».
Mentre encaixa mans amb els visitants que s’apropen, repassa noms destacats. De l’Spar Girona, «Noemí Jordana o Laia Palau», del Bàsquet Girona, «Toni Espinosa, Marc Gasol o Jordi Puig». Però hi ha molt més. «El Coma-Cros, el Santa Eugènia, l’Olot de Miquel Soler i Manel Carbó, el Vilobí, el Llagostera, el Palamós i el Figueres, de Segona A, el Guíxols, el Torroella o el Pals». L’ha sorprès que, «hi ha clubs que em busquen per tenir un lloc. Aquesta del Calonge és d’ara, m’ha arribat per correu urgent. Encara està calenta. I estic esperant la del Banyoles». La llista no s’acaba: «L’Adepaf, el Valvi, àrbitres, rugbi, ciclisme o el GEiEG d’handbol. Tots amb publicitats mítiques, d’empreses que han donat un cop de mà a l’esport gironí en moments difícils». Com ell ho fa obsequiant-nos amb una exposició que emociona i val molt la pena recórrer. Perquè narra les memòries de l’esport gironí. Però sobretot, perquè en el fons, també explica la nostra història.
Subscribe to continue reading
