Va ser tal la intensitat del partit, l’esforç amb què els futbolistes del Barça i del PSG es van batre en duel, que els individus amb pantalonets van quedar tan extenuats com els que els miraven córrer amunt i avall. També els seus instructors, Hansi Flick i Luis Enrique, dos entrenadors que entenen de què va el futbol en aquests temps. Pedri se’n va anar quan feien falta 10 minuts per al final amb el patiment tatuat a la cara. Mal símptoma. Fins que la nit es va desmaiar quan Gonçalo Ramos, ja en el 90, va fer aterrar els blaugranes per castigar-los amb la seva primera derrota de la temporada. El campió d’Europa continua mirant des de dalt.
Flick no es casa amb ningú. Si la hipèrbole s’enjogassa amb Lamine Yamal –Hustle Hard ja té un maniquí del seu fill que alimenta amb nuggets–, l’entrenador li diu que jugui més a prop del terra que del cel. Si toca muntar una alineació d’aquelles en què els capitostos no acostumen a perdonar, doncs ell deixa Araujo i Lewandowski a la banqueta i confia en els que s’han guanyat el lloc on ho han de fer: Eric Garcia, notable davant el PSG, com a parella de Cubarsí, i Ferran Torres, autor de l’1-0, com a nou que no ha d’esperar a l’àrea per rematar rentadors, sinó que obre espais i fa la vida més fàcil a Lamine i Rashford a les vores.
El Barça havia de penar les absències per lesió de Joan Garcia, Fermín, Gavi i Raphinha. Però també ho tenia cru Luis Enrique sense el capatàs de la seva defensa (Marquinhos), amb la baixa d’última hora de Neves, i sense la troica de davanters titulars en l’última final de la Champions (la Pilota d’Or Dembélé, el jove prodigi Doué i l’inquietant georgià Kvaratskhelia). Luis Enrique, que se les sap totes, va respondre. Així que va recórrer als adolescents Mayulu (19 anys), que va ser qui va caçar l’1-1, i Mbaye (17), que l’altre dia va viatjar sense els seus companys al partit de Marsella perquè estava amb exàmens de batxillerat. El futbol d’avui dia és cada vegada menys apte per a grans.
“La joventut no creu en privilegis. La joventut és el veritable privilegi”, escrivia la cubana Elaine Vilar Madruga, que recrea històries escopint cruesa. Toca ara entendre aquests xavals que ens desconcerten per una barra tant bonica com sòrdida i asfixiant per al purità.
Lamine Yamal es va despertar fent girar en uns cavallets Vitinha i Barcola. Després de la ruleta seria l’imponent Nuno Mendes el que cauria a terra. Lamine no necessita que ningú li canti. N’hi ha prou que la pilota, primer, i els seus companys, després, puguin seguir el seu flow.
El partit, en qualsevol cas, va ser increïble. Perquè el Barcelona va escanyar el campió d’Europa durant 20 minuts, quan va aconseguir fer el primer gol. Cert és que Vitinha va errar de mala manera en una passada horitzontal que va agafar Lamine. Però també que Rashford, a qui Pedri va veure quan ho havia de fer, va ser viu en la seva assistència al primer toc a Ferran, a qui una estona abans Zabarny havia tret un gol sota pals després d’una altra genialitat de Lamine. Fins que la nit, agònica en la suor, també li va passar per sobre.
El grup gegant de Luis Enrique es va refer de valent quan tocava. L’asturià va pujar les línies de pressió, va curtcircuitar la sortida i va treure la pilota al Barça. El resultat va ser demolidor. L’àrbitre anglès Michael Oliver va absoldre a la mitja hora De Jong després que aquest li trepitgés el taló per darrere a Mendes. El neerlandès bé va poder ser expulsat. Com també el portuguès, a qui el jutge britànic, amb un pèssim arbitratge, també va perdonar la segona groga després de fer la traveta a Lamine.
No era un qualsevol. Nuno Mendes, potser el millor carriler esquerre d’Europa, va ser clau en l’1-1. El portuguès va escapar de Lamine i Kounde, en comptes d’aguantar-lo, es va anar atordint en la seva recerca. Va ser un error fatal. Cubarsí es va tirar abans de temps a buscar la passada, i el nen Mayulu, que ja havia marcat el 5-0 en la final de la Champions contra l’Inter, es va estrenar també a Montjuïc.
L’afició blaugrana es va anar cansant. Va oblidar per una estona que era a la llotja l’anticrist Luis Figo, ara un encorbatat més de la UEFA. I va veure com el Barça perdia el pas, primer, i les cames, després, fins a donar-se per vençut. Davant aquest PSG, encara no pot.
Subscribe to continue reading
