«Adoro els equips de poble, perquè tot és molt familiar. T’acullen bé, et cuiden… El Vilablareix és això, un lloc on et sents còmoda», explica Ester Corominola (Manlleu, 1989), pivot del sènior de l’equip gironí, que competeix a la Primera Categoria Femenina. L’entitat compleix el seu vint-i-cinquè aniversari en ple creixement: en poc temps, ha passat de quatre equips a tretze, d’uns 50 nens i nenes a uns 160, amb un salt qualitatiu evident en el vessant formatiu. Corominola és l’única mare de la plantilla: els seus tres fills, la Isona i en Narcís, bessons de set anys, i la Xènia, de cinc, juguen a l’escoleta.
«Si he jugat a bàsquet és perquè m’ha agradat, perquè m’ho passo bé. Mai no m’ha importat estar en categories altes o baixes, ni els sacrificis que he hagut de fer. Abans del naixement de les criatures, l’esport jugava un paper molt important a la meva vida. És evident que ara les prioritats són unes altres, però encara mantinc el cuquet», reflexiona l’osonenca, mestra d’Educació Infantil a l’Escola El Pla de Salt. Amb passat a l’Osona, Torelló, GEiEG i Banyoles, també va formar part del Don Piso Uni Girona, quan encara estava a Lliga Femenina-2, abans de l’ascens a l’elit. Ella tenia disset anys.
Corominola diu que «l’esport és una part essencial de mi. És una necessitat per estar bé per la resta de coses. Em permet respirar, netejar el cap i alliberar-me». I, sobretot, li permet «compartir». «Fins i tot vaig disputar un partit embarassada dels bessons, i només em vaig perdre una temporada. Vaig tornar amb molta naturalitat i a la pista amb prou feines he notat canvis. On les coses no són iguals és en l’àmbit social, aquí sí que m’he hagut de desconnectar una mica», accentua. La temporada vinent serà la tercera a Vilablareix. «Tothom ha acceptat que vingui sense implicar-me al cent per cent. No puc anar a tots els partits a fora, en alguns entrenaments no hi sóc… És el que hi ha, encara gràcies que pugui fer el que estic fent. Vaig haver de fer un canvi de xip i entendre el que puc donar i fins a on. Perquè si dono més, no arribo a les altres coses».
Referents femenins
«Vull que els meus fills tinguin un referent femení en mi. Que vegin a la seva mare com lluita, cau a terra, s’aixeca, i aguanta… Penso que per a ells és bonic», continua la jugadora, que comença a riure. «Però els agrada més baixar a la pista i ficar-se per aquí al mig, sentint-se partícips de tot plegat». Corominola admet que sempre els té un ull a sobre, pel que pugui ser. «S’entretenen jugant a la graderia, més que no pas mirant-me. Qui els observa sóc jo. Els veig córrer entre els seients, o els sento que em criden ‘mama, mama’. És una passada. Quan en Marc, la meva parella, no hi és, els poso a prop de la banqueta o els he entrat al vestidor. Són records que m’omplen». El pavelló, en un partit important, està ple de gom a gom, i supera els dos-cents espectadors.
«La filosofia del Vilablareix és molt sana. Hi ha un lloc per a tothom, no hi ha una separació entre bons i dolents. El bàsquet és una escola de vida i s’hi aprenen moltes coses, no pots aïllar a ningú. Necessitem els altres, cap persona pot fer res per si sola. No vull que els meus fills siguin egoistes: vull que siguin bons companys, que s’integrin entre els altres, i que acceptin que es pot guanyar, però també es pot perdre. Com a la vida, en què hi ha alegries, però també tristeses», confessa la jugadora, que reconeix que s’ha de posar el pitet quan els veu amunt i avall per la pista. «Alguna llagrimeta m’ha caigut, sí».
Des de l’entitat fan tallers a l’escola del municipi per captar més jugadors i jugadores, d’entre primer i sisè de Primària. «Volem fer conèixer que a Vilablareix hi ha un club de bàsquet que fa una gran feina. I els fem un tastet, a part de convidar-los a venir», descriu Corominola. Tant els integrants de la junta directiva, presidida per l’Anna Payet, com des de la coordinació, treuen temps de sota les pedres per mantenir viva l’entitat. L’esforç, com recalca l’osonenca, és «col·lectiu». «Tots remem, tots, incloses les famílies. En Marc posa molt de la seva part perquè jo tingui els meus moments. És ell qui els dutxa quan estic entrenant, o qui els dona sopar. Quan arribo a casa, ja em trobo els fills dormint. Hi ha una tasca impagable al darrere de cada persona, i aquest exemple és bo per als nens». Amb el vint-i-cinquè aniversari del Club Bàsquet Vilablareix, cada jugadora de l’equip sènior, a més, apadrinarà a un equip formatiu. «Els petits ens tenen com un ídol, som el seu mirall. Venen als nostres partits, ens senten properes… tots estem molt units, molt. Intentem que aquesta sigui la nostra essència».
Subscribe to continue reading
