Hi havia un avió preparat per tornar a Madrid amb sobrepès a la bodega, ple d’embalums amb l’etiqueta Fracàs. Només faltava tramitar la llista de viatgers. Després de 176 milions invertits en fitxatges, el primer títol per a l’Atlètic havia volat abans d’hora. Per molt menor que fos, però s’havia esfumat.
Diego Pablo Simeone va demanar 10 reforços i l’Atlètic va tornar a sucumbir contra el Reial. Amb valentia, amb injustícia, amb desgràcia, amb totes les coartades imaginables –la de sempre, “la pilota no ha volgut entrar”, la va fer servir Koke– tirant per terra l’il·lusionant 5-2 de la Lliga, efímera fantasia que ha servit per alimentar la xerrameca. En l’hora rellevant, el Madrid va tornar a imposar-se al veí, més fort, més poderós. I va escriure un nou episodi en la llegenda de la temperància, de l’ofici, de la grandesa, del bla-bla-bla sustentat en l’historial dels fratricidis.
Derrotat amb el triomf
Xabi Alonso se’n va anar derrotat amb la victòria. “Hem de continuar sent autocrítics: ells han jugat molt més bé que nosaltres, i això ho hem de corregir”, deia el seu capità al camp. Fede Valverde, a la gespa mateix, amb l’entrenador ja al vestidor i Florentino Pérez a Madrid, pressentint en quin moment i per qui l’acomiadarà mentre l’equip reiteri la imatge que fa setmanes que dona.
“Florentino et farà fora. Acordate: Florentino et farà fora. Acordate d’això que et dic”, va cridar Simeone. No al seu col·lega, sinó a Vinícius. Abans que acabi passant o no, Alonso va tornar a substituir el brasiler, que va sumar el 15è partit sense marcar i sense pressionar, tal com li exigeix. El públic el va xiular per aquest motiu. A la sala de premsa, després de criticar Simeone –”no tot s’hi val: al camp hi ha uns límits”, va assenyalar–, va avançar que Kylian Mbappé anirà a l’Aràbia per disputar la final. “S’ha entrenat i les sensacions són prou bones: tindrà les mateixes oportunitats que la resta de poder jugar”, va apuntar el tècnic blanc.
Barrera d’aleví
Mbappé no fallarà el que va fallar l’Atlètic, que va rematar 22 vegades al marc de Thibaut Courtois, a un Madrid que va acabar rebentat, sustentat per retalls i pedaços, agonitzant però viu, subjectat a un fil de fortalesa que li permet resistir fins al límit. Amb l’instint de supervivència i patiment que no caracteritza Sorloth, tan robust, tan gros i tan poruc que es va posar de perfil, literalment, per esquivar un cop de pilota i deixar passar així la primera bola que els condemnaria.
Sorloth va agreujar la fatal alineació de la barrera de Jan Oblak, pròpia d’un aleví que ha après a col·locar-los mirant-ho per la tele. I per la tele és com veurà l’Atlètic la final més reiterada i repetida de la Supercopa en qualsevol dels seus formats. En l’àrab, per quarta vegada seguida per a goig dels saudites, els inversors i els aficionats, que no tenen altres colors que el blanc i la combinació blaugrana, i en l’espanyol, en l’antiga versió a doble partit.
El derbi va ser un despropòsit del qual no van ser aliens els entrenadors. Cap va eliminar les sospites de la seva real capacitat per maniobrar durant el partit. Simeone va retirar Sorloth, l’autor del gol quan en necessitava un altre per empatar, i el Madrid es quedava sense centrals al camp. Alonso els va retirar de cop a tots dos. Asencio i Rüdiger. Un va estar malament i l’altre, pitjor. Mentrestant, Dean Huijsen, el fitxatge més car del mercat espanyol (62,5 milions), s’escalfava a la banda.
Subscribe to continue reading
